• Català
  • Castellano

Biografia

Copia de santiago 100


Joan Cals Güell va néixer a Corçà (Baix Empordà), l’11 de gener de 1947. La seva mare Maria Rosa Güell Font era filla d’aquest poble, i el seu pare Pere Cals Coll de la Bisbal, essent la capital baixempordanesa la població de residència de la família.

Va fer els estudis primaris a l’escola pública de la Bisbal, i els de Batxillerat com a alumne lliure de l’Institut de Girona, assistint a les classes de preparació que fora de l’horari escolar organitzaven el matrimoni de mestres de la Bisbal Joan Clares i Victòria Vigo. El curs de Preuniversitari el seguí a l’institut gironí durant l’any acadèmic 1963/64.

L’octubre de 1964 comença la carrera de Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona, i l’any següent també la de Dret. Des de llavors, mantindrà de forma invariable una residència compartida entre Barcelona i la Bisbal. Els anys 1966 i 1967 exerceix com a responsable del moviment internacional Joventut i Turisme que actua a la Costa Brava i a la Costa del Maresme, impulsat per  mossèn Gaspar Espuña. Entre el gener del 1968 i l’estiu del 1969 realitza el servei militar. L’agost de 1971 es casa amb Margarita Suñer Bañeras. El 1972 es llicencia en Dret i en Econòmiques.

En l’etapa final dels seus estudis de Ciències Econòmiques i de Dret entra a treballar com a becari en el Servei d’Estudis del Banc Urquijo a Barcelona, que dirigia Ramon Trias Fargas. Durant un any i mig col·labora en una recerca sobre l’estructura industrial catalana i en una altra sobre la política econòmica espanyola del període 1959-69. També el 1971 comença a donar classes al Centre d’Estudis Tècnics Turístics (CETT) creat poc abans i en el qual exerciria diverses responsabilitats i una activitat investigadora fins el 1977. Mentre, segueix estudis com a alumne lliure a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universidad Complutense, a Madrid, i obté la titulació de les seves dues seccions els anys 1977 i 1978, respectivament.

L’octubre de 1973, de la mà de Jacint Ros Hombravella, firma el seu primer contracte com a professor no numerari de la Universitat Autònoma de Barcelona i se li encomana la responsabilitat docent d’economia internacional i espanyola a la llicenciatura de Periodisme. La tardor del 1974 l’editorial Ariel publica el seu primer llibre, que analitza el desenvolupament turístic i la política de turisme a Espanya, tema en el qual esdevé especialista. El 1975 guanya les oposicions de catedràtic a la UAB Santiago Roldán, qui promou la constitució del Departament d’Estructura i Política Econòmica. Cals s’incorporarà al nou departament, que durant els setanta també comptarà, entre altres, amb l’abans citat Ros Hombravella, Joan Clavera, Antoni Casahuga, Miren Etxezarreta, Jordi Bacaria, Emili Gasch, Miquel Àngel López, Jordi Rosell, Ferran Brunet, Lourdes ViladomiuJosep Oliver. Col·laborarà  amb Roldán en el dit departament i, més tard, quan sigui degà de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials.

El 1972 comença a interessar-se per qüestions d’economia urbana i d’ordenació territorial. Entra en contacte amb l’arquitecte Benet Cervera, director de l’oficina d’informació urbanística de la delegació de Girona del Col·legi d’Arquitectes, qui gestiona un ajut d’aquesta corporació per a realitzar un estudi sobre el procés d’ocupació del sòl a la Costa Brava, que s’encarregarà a un equip constituït, a més de Cervera i Cals, pels arquitectes Juli Esteban, Carles Teixidor  i Maria Assumpció Alonso. La revista Presència dedicarà un número monogràfic l’agost del 1975 a presentar les principals conclusions d’aquest treball, i serà precisament l’article escrit per Cals el que donarà origen a la convocatòria del Debat Costa Brava, que es prepararà durant un any i es portarà a terme la tardor del 1976, amb un ressò molt ampli. Ell fou membre de la Comissió Executiva -coordinada per David Marca– en representació de la UAB i responsable de les ponències i comunicacions que s’hi presentarien, i amb Narcís-Jordi Aragó redactor del manifest final, a més de ser l’autor de dues ponències i una comunicació.

El Debat Costa Brava tingué un èxit extraordinari i deixà un record molt grat en l’imaginari col·lectiu de les comarques gironines. En la seva concepció, el Debat s’avançà a l’acollida que en els noranta tindrien els plantejaments sobre la sostenibilitat. Per això, gairebé trenta anys després, la delegació de Girona del Col·legi d’Arquitectes convocà un congrés amb un format semblant que denominaria novament Debat Costa Brava: un futur sostenible.

Paral·lelament al Debat, la tardor del 1975 inicia un conjunt d’actuacions a favor de la conservació d’un conjunt de grans espais del litoral gironí i les Gavarres. Aquest últim és un territori que coneix des de petit, de la mà del seu pare i el seu oncle Jesús Cals –fills d’un mas al peu del massís- i de l’escoltisme bisbalenc. Sense que cap veu s’hagi alçat fins llavors per a denunciar-ho, les Gavarres es troben molt amenaçades per la proliferació d’urbanitzacions il·legals i processos diversos de degradació. Escriu el Manifest de les Gavarres i crea el Grup de Defensa d’aquest massís, amb gent de la Bisbal, Cassà de la Selva, Girona, Calonge, Sant Feliu de Guíxols i altres poblacions de l’entorn. De les moltes persones que col·laboren inicialment en el projecte gavarrenc, a més de la seva germana Rosa Maria, mantindrà una relació intensa amb Joan Xirgo, Josep Vicente, Quim Bosch, Carles Malagrida, Jaume Abel, Narcís Artau, Joan Molla, Paco Pibernat, Joan Riera, Joan Maymí i amb la colla de joves d’en Josep Matas Balaguer, Xavier Cortadellas, Joan Aliu i Miquel Massallé.

Durant els anys següents, el grup en qüestió i altres amb els quals es coordina –principalment a través de Jordi Bellapart, Josep Lloret, Joan Surroca i Conxita Ribas– portaran a terme una gran activitat dirigida a salvaguardar, a més de les Gavarres, els caps de Creus i Norfeu, el Montgrí i el massís de Cadiretes-Ardenya, com a grans espais lliures del procés urbanitzador al litoral gironí, i a promoure’n les declaracions de parc natural corresponents. Amb el pas del temps, tot això anirà cristal·litzant en la protecció de desenes de milers d’hectàrees.

El mateix 1975 comença a treballar en el planejament urbanístic de la Bisbal i la seva rodalia, amb els arquitectes Joan Escribà, Miós Nadal i Ignasi Bosch i amb l’economista Ramon Romaguera. És un encàrrec de la Diputació de Girona. Els treballs s’allarguen varis anys. Després de l’aprovació inicial, a començaments dels vuitanta actua com a assessor de la Diputació per a la tramitació final d’aquest planejament general i, també, del de la zona de Figueres.

L’any 1976 participa en els àmbits d’economia, d’ordenació del territori i de turisme del Congrés de Cultura Catalana, i en la campanya que el congrés desenvolupa per a la salvaguarda del patrimoni natural.

Durant la segona meitat dels setanta concentrarà l’activitat de recerca en la redacció de la tesi doctoral, sota la direcció de Ros Hombravella. El seu objecte d’estudi és el desenvolupament de l’hoteleria de la Costa Brava en relació als canvis en el context. La llegeix a la UAB l’estiu de 1980 i obté la qualificació excel·lent cum laude. Una versió divulgadora de la tesi es conté en el llibre que surt el 1982 amb el títol La Costa Brava i el turisme: estudis sobre la política turística, el territori i l’hoteleria. Paral·lelament, publica diversos treballs sobre economia del turisme i economia territorial, redacta amb Antoni Casahuga un informe per a la Conferència Habitat de les Nacions Unides sobre els avantatges i els inconvenients del turisme i col·labora amb Ros Hombravella en un estudi comparat sobre l’activitat inversora de les caixes d’estalvis a diversos països.

Uns mesos abans de les primeres eleccions democràtiques de juny de 1977, Pasqual Maragall i els dirigents socialistes de les comarques gironines li ofereixen encapçalar la llista de candidats al Congrés dels Diputats per aquesta circumscripció, però ell declina. Mantindrà la mateixa actitud davant noves propostes per dedicar-se a la política en càrrecs electes i en altres d’institucionals. La tardor del 1977, en restablir-se la Generalitat, passarà a ser assessor de Narcís Serra com a conseller de Política Territorial i Obres Públiques. El juliol de 1978, arran de la unitat de les tres forces socialistes catalanes, s’afiliarà al Partit dels Socialistes de Catalunya, treballant els anys següents per a la seva implantació a les comarques gironines i entrant a formar part el 1980 del consell nacional, des de la mesa del qual col·laborarà amb Raimon Obiols.

En la docència universitària el 1977 comença a exercir com a professor, també d’economia internacional i d’Espanya, en la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Poc després, en el nou centre, serà vicedegà durant el deganat de Santiago Roldán i ampliarà la seva docència cap a l’economia regional. Quan a començaments dels vuitanta aquest catedràtic es traslladi a la Universidad Autónoma de Madrid, el substituirà en les seves responsabilitats com a professor d’economia espanyola.

El 1982 rep l’encàrrec de realitzar els estudis econòmics del Baix Empordà i l’Alt Empordà corresponents a la col·lecció que la Caixa de Catalunya dedica a les comarques catalanes. Dirigirà l’equip que forma amb els economistes Rafael Lostado, Anna Matas i altres col·laboradors. A mitjans dels vuitanta, amb un grup més ampli de professionals, farà la diagnosi comarcal de l’Alt Empordà per al Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

El setembre de 1983 és elegit director del seu departament universitari, que poc després, en aplicació de la Llei de reforma, es transformarà en el Departament d’Economia Aplicada de la UAB, experimentarà un gran creixement i desenvoluparà un ampli programa de postgrau en integració europea, anàlisi econòmica aplicada i estudis urbans i territorials. S’hi incorporen altres professors de la mateixa universitat, com Lluís Fina, Arcadi Oliveres i Albert Recio; Joan Trullén de la Universitat de Barcelona i nombrosos professors joves, entre els quals Anna Matas i José Luis Roig. Cals seguirà al front d’aquest departament fins el març de 1988. Durant aquest anys participa, també, en el claustre de la universitat i en la junta de govern

L’octubre de 1984 és nomenat membre del consell d’administració de la Caixa de Catalunya, com a representant de la Diputació de Barcelona, encapçalada per Antoni Dalmau. La seva incorporació a la caixa es produeix arran de la crisi que hi hagué en els òrgans de govern d’aquesta entitat, resolta amb el nomenament d’Antoni Serra Ramoneda com a nou president.  El càrrec li permet conèixer i viure de prop els canvis profunds del sistema financer espanyol durant un llarg període, que finalitza el març de 2006.

L’any 1984 guanya les oposicions de professor adjunt d’universitat, i el 1985 les de catedràtic d’universitat. El projecte de recerca que presenta a les darreres oposicions és un estudi sobre la relació dialèctica entre tradició i modernitat en la trajectòria de les caixes d’estalvi espanyoles.

L’any 1987 es crearà la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia, i ell es farà càrrec de l’assignatura Economia d’Espanya a la llicenciatura de Polítiques, que compartirà amb la mateixa docència a la Facultat d’Econòmiques i Empresarials. També en aquesta època inicia classes de política regional europea al programa de tercer cicle del seu departament.

Amb l’objectiu d’implantar estudis de turisme al Col·legi Universitari de Girona, que depenia de la UAB, i comissionat pel rector, el 1987 visita diversos centres europeus i redacta l’informe que portarà a la creació de l’Escola Oficial de Turisme de Catalunya i de l’Institut Superior d’Estudis Turístics (INSETUR) a la capital gironina. Mentre, en la segona meitat dels vuitanta segueix treballant en diverses recerques sobre turisme, escriu un llarg apèndix per a la traducció tardana al català de l’obra de la geògrafa Yvette Barbaza Le paysage humain de la Costa Brava i aborda amb un enfocament original, al front d’un equip pluridisciplinari, una anàlisi comparada de l’aportació a l’oferta turística i recreativa de les polítiques de protecció dels espais naturals i de gestió del paisatge.

A començaments del 1987 presenta per primera vegada a Serra Ramoneda el projecte de constituir entorn de l’obra social de Caixa Catalunya una fundació per intervenir en la protecció d’espais amenaçats, a l’estil del National Trust o el Conservatoire du Littoral. El projecte serà adoptat uns anys més tard . També els seus coneixements en la matèria es posaran al servei de l’associació Amics de les Gavarres i l’Ardenya que contribueix a impulsar a mitjans dels vuitanta, en substitució del grup creat deu anys abans i amb la mateixa finalitat. Ho fa amb vells companys del 1975, i amb Joaquim Franch, Empar Vaqué, Josep Vicenç Alhambra, Francesc Camps, Marià Ferrer, Xavier Gassiot, Eloi Madrià, Jordi Pruneda i Jesús Sanz, principalment.

A finals dels vuitanta treballa amb Josep Oliver en un estudi sobre les finances de la Generalitat i amb Artur Sauri analitza la situació i els reptes amb els quals s’enfronta el sistema financer català davant la proximitat del mercat únic europeu

En l’àmbit polític, des de mitjans dels vuitanta actua com a assessor d’alguns dels  dirigents socialistes catalans i en la formulació de propostes programàtiques i iniciatives parlamentàries.

En començar la dècada següent, la seva recerca en turisme el porta a estudiar els canvis que experimenten els mercats turístics i la pèrdua de competitivitat de l’oferta espanyola, amb una anàlisi particular de la seva incidència sobre la costa barcelonina i de l’estratègia recomanable per a aquesta zona. En un camp nou, participa en l’equip pluridisciplinar dirigit pels professors Cuadrado i Tió que elabora un informe per al Ministeri d’Agricultura sobre el desenvolupament rural a Espanya, i es responsabilitza de la redacció de la part dedicada a l’aportació de les activitats terciàries. En el camp financer, investiga les pautes de comportament de les entitats bancàries i les caixes en l’arc mediterrani espanyol.

A partir de 1993 i fins 1995 torna a exercir la direcció del Departament d’Economia Aplicada. Durant aquests anys, juntament amb Anna Matas i Pere Riera, analitza les possibilitats i les limitacions de la metodologia cost benefici en l’avaluació de projectes relacionats amb el turisme i el lleure, mentre que amb Antoni Garrido redacta el capítol sobre el sistema i els mercats financers per al manual Lecciones de Economía Española que dirigeix García Delgado, del qual aniran apareixent diverses edicions. Així mateix, inicia una col·laboració amb el màster sobre paisatge que engega a la Universitat Politècnica Rosa Barba, matriu del que serà la futura titulació de paisatgisme d’aquesta universitat.

El 1994 participa en la constitució de Catalunya Segle XXI, amb Pasqual Maragall, Francesc Raventós, Antoni de Moragas i Albert Broggi. Aquesta associació desplegarà, fins la seva dissolució el 2000, una intensa activitat de debat polític, econòmic i cultural, que tindrà un ampli ressò dins la societat catalana, afavorit tant per causa del perfil rellevant de les nombroses personalitats que hi participaren -amb procedències molt diverses- com per la innovació que suposà en el camp de les idees. L’aspecte central del debat fou el procés que sota la direcció de Josep Maria Vallès prengué el nom de Convenció Segle XXI per a la renovació de la cultura política.

Entre el 1992 i el 1995 és membre del consell de direcció de l’Escola Oficial de Turisme, a Madrid i, en finalitzar, entra a formar part de la comissió tècnica creada per a la incorporació dels estudis de turisme a la universitat. El 1997 la UAB posa en marxa la seva Diplomatura de Turisme i ell serà nomenat president del patronat de l’escola encarregada d’aquesta titulació, càrrec que exercirà durant els tres primers anys acadèmics.

Les seves activitats en el camp de l’ecologisme i l’ecologia són nombroses durant els anys noranta. Col·labora amb la fundació Ecomediterrània i pertany al consell assessor de DEPANA, però la dedicació principal serà per a Territori i Paisatge, la fundació creada el 1998 per l’obra social de Caixa Catalunya, segons el projecte presentat anteriorment i portat a la pràctica amb Joaquim Llach, director de l’obra social, i Jordi Sargatal director-gerent. Cals en redacta la declaració fundacional i des del comité executiu i el patronat participa en l’orientació i les activitats de la fundació, que en pocs anys acumula actuacions de protecció directa sobre milers d’hectàrees, estableix una gran quantitat de convenis amb administracions locals i entitats per a accions concertades de protecció, ajuda a teixir la Xarxa Catalana de Custòdia del Territori i posa en funcionament el Centre de Natura i Desenvolupament Sostenible de les Planes de Son (Pallars Sobirà).

La seva activitat de recerca en turisme es tradueix a mitjans dels noranta en dues publicacions, que firma amb Josep Capellà i Empar Vaqué, sobre el paper del turisme en el desenvolupament rural d’Espanya i la gestió pública del turisme en els municipis d’interior, respectivament, i en una col·laboració amb Rosa Barba i Ricard Pié sobre l’arquitectura i l’urbanisme del turisme. L’any 2000 apareix a Papers de Turisme el seu treball que estudia la política de turisme de la democràcia a Espanya, en el període que va des de mitjans dels setanta a la moneda única europea. L’any 2003, l’edició castellana de la revista nordamericana Annals of Tourism Research publica una recerca seva en què revisa les condicions socioeconòmiques, territorials i culturals de la competitivitat turística a Espanya, Itàlia i França.

A partir de 1996 i fins el 2001, investiga diversos aspectes del sistema financer espanyol, essent remarcables l’estudi pioner i molt citat sobre les participacions empresarials de les caixes, publicat a Papeles de Economía Española, i l’anàlisi de la competència entre bancs i caixes.

Més enllà de l’activitat acadèmica, els treballs de Cals sobre la naturalesa jurídica, el govern i els recursos propis de les caixes d’estalvis s’incorporen al intens debat econòmic i social que genera a Espanya la reforma d’aquestes entitats des de començaments dels anys noranta. En aquesta línia se situen, entre altres, l’informe que redacta a instàncies de Catalunya Segle XXI, eix d’una jornada a Barcelona la tardor del 2000, l’estudi històric que presenta la primavera següent en la Universidad de Zaragoza en el marc d’unes altres jornades dedicades a analitzar la singularitat de les caixes, i els seus dictàmens i conferències amb motiu de la tramitació parlamentària de l’estatal Llei financera de 2002 i la modificació de la legislació catalana.

Des de la tardor del 2003 a l’estiu del 2005 es dedica a una recerca àmplia sobre el sector de les caixes d’estalvis a Espanya, participa de nou en el Debat Costa Brava que organitza el Col·legi d’Arquitectes el març-abril de 2004 i en redactar les conclusions. Així mateix, el gener de 2005 és nomenat pel president de la Generalitat, Pasqual Maragall, membre de la comissió encarregada d’elaborar un informe sobre la situació catalana en matèria de transparència administrativa i bon govern, i de formular les recomanacions pertinents de millora.

El resultat de la recerca anteriorment esmentada serà el llibre El éxito de las cajas de ahorros: historia reciente, estrategia competitiva y gobierno, editat per Ariel el 2005. Es tracta d’un estudi de la trajectòria seguida per les caixes des de mitjans dels setanta i de la seva competència amb la banca, així com de l’evolució del marc normatiu estatal i autonòmic. El llibre presenta en set capítols la totalitat dels aspectes de l’activitat d’aquestes entitats, tant en l’àmbit pròpiament financer com en els de l’acció social, la vinculació territorial, les participacions empresarials, la regulació, la supervisió i el govern corporatiu, essent el darrer el que contenia les aportacions més originals, amb la inclusió d’una proposta articulada de codi de govern per a les caixes. A partir del 2008, la crisi financera, amb la subsegüent liquidació de les caixes com a intermediaris financers, fa de l’obra anterior i del llibre de 2013 que es comenta més endavant, referències freqüents per entendre les causes d’aquest clamorós fracàs col·lectiu.

En el camp financer, de 2007 a 2010 forma part del consell assessor de l’Institut Català de Finances, i el 2009 és un dels tres membres designats per la Generalitat i la Federació Catalana de Caixes per a constituir el comitè assessor independent que ha d’informar sobre la renovació dels òrgans de govern de les caixes.

En l’àmbit gironí, entre 2011 i 2016 és membre del consell de redacció de la Revista de Girona i des de 2015 pertany al patronat de la Fundació Jordi Comas Matamala.

En els anys que transcorren entre 2009 i 2012, en el clima de la gran recessió, treballa en un llibre sobre economia i pensament econòmic. RBA el publica el 2013 sota el títol Los intereses del futuro. Economía en un cambio de época. És una obra per a l’estudi de l’economia a partir de les experiències de les crisis recents, a mig camí entre l’assaig i el manual; és, alhora, una contribució a la recerca d’un relat diferent de les aspiracions de futur de les nostres societats europees. Va rebre el premi Joan Sardà Dexeus 2014, que el distingí com el millor llibre d’economia i empresa de l’any.

L’obra s’estructura en nou capítols. El primer centra la seva atenció en les transformacions del capitalisme i els reptes que representen per a combinar eficiència i equitat. En els dos capítols següents s’exposen els conceptes i les teories pròpies de la docència en Economia. El capítol quart obre la part de revisió de la teoria i el funcionament del sistema financer, i va seguit d’un altre en el qual l’autor dóna resposta a la pregunta de com el sector bancari espanyol arribà a la delicada situació que requerí el seu rescat públic; de la seva banda, el capítol sisè analitza el procés que portà a la desaparició de la institució de les caixes d’estalvis. El setè estudia la crisi de l’eurozona i la reconducció del seu govern econòmic. Finalment, els dos últims capítols estan dedicats al model de creixement espanyol previ a la gran recessió i a les especificitats amb les quals els desequilibris s’hi estengueren.

L’àmbit acadèmic inclou, també, la pertinença als consells de redacció o assessors de revistes com Revista de Economía Aplicada, Documents d’Anàlisi Geogràfica, Papers de Turisme i Annals of Tourism Research en Español, així com la direcció de tesis doctorals i la seva activitat avaluadora de treballs de recerca per a un ampli nombre de publicacions i agències científiques.

————————————————–

 

Comments are closed.